Enigmàtica pel·lícula i amb alguns punts certament poètics. En la línia d'algunes de les històries quasi hipnòtiques de Julio Medem, però amb un problema més aviat greu: la falta de carisma i força interpretativa del seu protagonista. Tot i això, i encara que massa lenta a estones, el futur que li espera a una persona que està condemnada a morir aguanta el pes del film.

A un reconegut fotògraf i com sol passar en aquests casos, d'un dia per l'altre, li diagnostiquen una malaltia. Resulta que és, a més, una malaltia terminal de la que no s'en sortirà de cap de les maneres. Així que, en aquest moment de consciència profunda i de balanç de passat i de futur (inexistent), el protagonista comença a reconèixer constantment una fotografia que en realitat no recorda haver fet.

A partir d'aquí, i convençut que la fotografia és la clau de tot plegat, intentarà a la desesperada recuperar l'espai on la foto el porta. Com diu el títol de la pel·lícula, el viatge el durà a un lloc llunyà, realment llunyà, al mateix temps que preciós i trist. Un cop allà, descobrirà de què va tot plegat.

Amb un sempre inquietant Tristan Ulloa, qui per desgràcia de la pel·lícula no és el prtagonista sinó pràcticament un figurant desaprofitat, i que hauria aguantat perfectament una història com aquesta.