Una pel·lícula desmesurada, arriscada i preciosa de principi a final. De les pel·lícules més destacades del darrer festival de Sitges, amb una foto brutal, una bso destacable i una història que funciona de forma genial en la major part del film. Val la pena veure-la, no us n'arrepentireu!

Una pel·lícula impactant de principi a final que només peca d’una cosa, de tenir un desenllaç massa llarg i enfilar-se fins a les dues hores i quart de metratge que fan que, al final, sembli que no s’acabi mai.

Una llàstima perquè, amb mitja hora menys, hauríem estat parlant d’una pel·lícula magistral, preciosa, que veu directament de la publicitat i dels videoclips i que no se n’amaga en cap moment. D’aquesta manera, la banda sonora i la fotografia no tenen desperdici, i prenen com a referència (fins i tot parafrassejant-ne alguns passatges gens dissimuladament) Big Fish, de la que en roba un protagonista somiador, els colors de la paleta, aquesta sensació constant d’estar escoltant un conte encisador, i les reflexions d’una persona que, arribats els seus darrers moments, mira enrere amb saviesa, diversió i nostàlgia.

La pel·li té un to encisador, quasi hipnòtic, a l’estil d’aquell compte enrere que tenia Europa, de Lars Von Trier. De qui més beu, però, és de Charlie Kaufman i dels seus guions enrebassats, incapaç d’explicar una història senzilla i linial, embrancant-se en l’explicació del funcionament de l’Univers per acabar-ne concretant una història d’amor, quasi com li passava a Darren Aronofsky a The fountain, o al propi Kaufman a aquella pel·li que va presentar l’any passat a Sitges i que ningú va entendre massa: Synedoche New York.

Amb un Jared Leto espectacular i que repeteix aquella mítica seqüència en travelling circular de Requiem por un sueño amb la seva enamorada, i passatges arrencats d’El efecto mariposa, Mr. Nobody encara rep més herències: un inici al més pur estil Sunset Boulevard, amb un narrador mort (que després, a més, apareixerà en una piscina); la inclusió de Where is my mind a la bso que ens remet inevitamblement al final apocalíptic de Fight Club; i al to naïf de Wes Anderson a tots els seus films, especialment a Els Tenembaum.